26 de març del 2008

"nobody,not even the rain,has such small hands"


"somewhere i have never travelled,gladly beyond
any experience,your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near"

e.e. cummings W [VIVA]

Juan Muñoz: a retrospective

No coneixia l'obra de Juan Muñoz i em va flipar. Les seves escultures són inquietants, enigmàtiques, fosques, narcòtiques, brutals. A Londres no pagues per veure els museus, però sí a les exposicions temporals. A canvi, però, reps un petit mini catàleg (exhibition guide) on s'explica magistralment el que has pagat per visitar. M'encanta la tipografia amb què retolen a les Tate.

English Tea

He descobert tres botigues de te fantàstiques.

Postcard Teas al 9 de Dering Street (a tocar de New Bond Street). Una idea excel·lent en un ambient zen.


The Tea House al 15 de Neal Street, molt estil Chinatown, però al costat de Camden. Només botiga.

Tea Smith al costat d'Old Spitalfields Market. Les tasses i teteres més boniques. M'encanta el logo. I la zona.

Els millors beigels

Cheese cream and salmon = 1,5 pounds.

25 de març del 2008

Brick Lane

Plou i penso en els Hugonots que van arribar després de la revocació francesa de l'Edicte de Nantes el 1685. Més tard van ser els jueus, que fugien dels pogroms del XIX, i ja al segle XX, els bangladeshis que han aconseguit retolar el carrer en la seva llengua. Recordo Brick Lane de Monica Ali i no és gens com me l'havia imaginat.

24 de març del 2008

'Down and Out in Paris and London'

Hi ha aquest llibre d'en George Orwell, Sense ni cinc a Paris i Londres (em sembla que aquest és el títol que té en català, a Edicions 62, si no m'equivoco --pels connaisseurs, no, no és publicitat subliminal--). Bé, aquest títol m'encanta. M'encanta perquè quan estava d'Erasmus a París no tenia ni un franc (encara no érem a l'euro), malgrat que els meus pares em subvencionaven tot el que no em subvencionava la universitat (amb el que em van donar de la beca, em sembla que vaig pagar el lloguer d'un mes), i malgrat que treballava tres dies a la setmana. París era un lloc inhòspit, hostil i car. Horrorós. I m'hi moria de fred. Els pocs diners que tenia me'ls gastava impunement en llibres de primera i segona mà. Però també és una ciutat preciosa i plena d'encant . I d'haute culture (també d' haute couture; era divertit semblar una homeless tot creuant la Place Vendôme). I tenir 21 anys. I conèixer la ciutat par coeur (mai en la meva vida he caminat tant). París és la ciutat ideal per enamorar-se i que se't trenqui el cor (et voilà!). No tinc ni idea de com deu ser viure a Londres, doncs no hi he viscut mai. L'altre dia la Mònica em deia que ella és una enamorada de Londres, però més amant de París. Jo només sé que m'encantaria viure-hi. I saber what it is to be down and out in Paris and London.

This is London

Això és Londres. Congelar-se i ser feliç. Ser feliç i congelar-se.

8 de març del 2008

Sopar de reflexió preelectoral

"Vivim a l'època de la loquacitat de masses. Tots escrivim, o si més no expliquem de paraula: les memòries, l'apologia, el currículum, el cri de coeur. Res, de moment, no pot competir amb l'experiència; tan incontestablement autèntica, i tan generosament i democràticament repartida" . Despullar-se de la mandra. Vestir-se. Anar a un sopar. Passar-ho molt bé. Pensar, mentre enfilo la Rambla Catalunya a les 3 de la nit que què coi em passa que m'he apagat. Però que aquesta nit he tornat a ser jo. I que estic cansada d'aquest personatge que no viu, només pensa. O que viu, però no se n'adona. A la merda la feina! A la merda la queixa! (la quote és del Martin Amis, Experiència. El vaig començar ahir a la tarda i hi estic enganxadíssima)

7 de març del 2008

Estudiar o no estudiar?

M'agradria molt tornar a la universitat. I fer un curs a l'estranger (quina enveja, Thaïs, el postgrau sobre relacions internacionals que faràs a Nova York!). I seguir aprenent idiomes. L'únic avantatge de ser ric deu ser aquest, el de no haver-se de guanyar la vida.

La casa on vull viure


Els divendres em perdo per la immensitat de la xarxa, faig te, miro revistes, llegeixo diaris, escolto música, desconnecto, netejo, respiro. M'agradaria viure en una casa "de debò", amb una gran taula de fusta per convidar-hi a tothom. La foto l'he feta a un flash d'internet, si a algú li interessa el link, es tracta de The House at Hautefage. A vegades penso que el que vull és això, muntar un cafè, o una casa rural, o un B&B, o, per què no, una llibreria. No vull pas convèncer a la gent de quins llibres val la pena que apareguin als diaris. En fi. El meravellós món de la meva insatisfacció laboral constant, que ja comença a ser una mica avorrida.